Una casa amb presències
Vicenç Villatoro, escriptor i director de l’Institut Ramon Llull
A Terrassa teníem Cal Grau: per entrar-hi havies d’esquivar llibres apilats a banda i banda, que feien més estret el passadís laberíntic per tot de cambres i sales d’una planta baixa del carrer de Gavatxons. No vaig acabar d’entendre l’arquitectura de Cal Grau fins que la van tancar i es va anar buidant de llibres comprats a pes (uns quants els vaig comprar jo mateix), perquè fins llavors les parets de maons i les de llibres es confonien, se sobreposaven, no sabies quina era quina. Diu la llegenda –alguns me l’han confirmat com a del tot certa, altres l’han desmentida per apòcrifa- que quan en Valentí, el del jazz, se’n va anar a la mili, va deixar recolzada la moto contra una de les parets de la botiga. A la tornada ja no la va trobar, de fet no la va trobar mai més: havia quedat coberta de llibres per totes bandes i no hi havia memòria d’on podia ser, abduïda pels llibres, xuclada per les columnes salomòniques (per enrevessades) de volums i més volums.
I tot i així, quan hi anaves, el senyor Grau trobava perfectament allò que buscaves o et deia que hi tornessis el tercer dia, com a les escriptures, o t’encolomava una cosa formidable que segur que t’interessaria i que li havia arribat feia poc. És obvi que a Cal Grau entraven més llibres dels que en sortien. I la sedimentació de llibres formava o estalactites o estalagmites (mai no he sabut quines són les que pugen i quines les que baixen, però a Cal Grau només en pujaven, perquè ni els llibres poden vèncer les lleis de la gravetat) en equilibri precari, capes arqueològiques que feien possible la datació des del pleistocè, magatzems de paper imprès i de saviesa concentrada.
No sé si ens passa a tots els de Terrassa, però a mi, des de llavors, totes les llibreries del món, fins i tot les més grans i les més endreçades i les més lluminoses, em semblen prolongacions –si no sucursals– de la immensa central llibretera que era Cal Grau del carrer Gavatxons. Hereves totes elles d’aquell desordre endreçat de llibres, de la memòria precibernètica del senyor Grau, de la possibilitat de sortir amb el llibre posat a que te’ls portessin al tercer dia. En totes les llibreries del món em sembla retrobar-hi l’esperit, per no dir el fantasma, del senyor Grau, impossibilitat de sortir de la seva llibreria per tota l’eternitat. I com que la del carrer Gavatxons està tancada i no sé ben bé què hi ha, a hores d’ara, repartit a trons per totes les llibreries de la seva xarxa, totes les llibreries del món, com una societat secreta universal.
No és tan sols un exercici de nostàlgia terrassenca. El fantasma del senyor Grau de la llibreria em sembla l’element vivificador de totes les llibreries de l’univers: l’amor al paper, la curiositat, l’ordre inventat, la moto amagada sota les piles. Totes les llibreries són, en el fons, Cal Grau. I potser per això, una llibreria és una botiga amb fantasmes. Amb fantasmes amables i positius que hi tenen el seu punt de trobada. Tota llibreria duu damunt les espatlles herències i presències. Tots els llibreters com el senyor Grau. Tots els qui han escrit. Tots els qui han llegit. Tots els que ho faran un dia o altre. La llibreria és viva, perquè és un espai amb presències. No tant sols amb llibres: amb presències humanes que omplen els llibres. Perquè si la literatura és, en el fons, la condensació de la vida, ¿què són les llibreries? Botigues de vida. Botigues de presències.
Bon dia tingui, senyor Grau. Ja li ha arribat la nova d’en Cabré? –estiguis al lloc del món on estiguis.
